Em dic Marta Neira Reina, tinc 52 anys, sóc feliçment casada amb en Pep, des de fa més de trenta anys, i tenim dos fills, l’Edu, de 24, i en Xevi, de 21. Sóc llicenciada en biologia i professora de persones adultes.
Els orígens
Vaig néixer al si d’una família senzilla de treballadors, filla d’una navarresa i un santanderí que havien emigrat a Catalunya en l’època més dura de la postguerra. Sóc la més petita de quatre germans. Em va tocar viure en un barri obrer i molt dur, la Verneda, a Barcelona, amb pocs serveis públics i escenes freqüents de violència al carrer.
Tenia tretze anys quan va morir el meu pare. A més de la profunda pena davant d’una pèrdua tan dolorosa, també vaig haver de deixar els estudis i posar-me a treballar per ajudar a les despeses meves i de la mare. No vaig trigar gaire temps a compaginar treball i estudis com ara el graduat escolar, català, mecanografia i interiorisme.
Les feines
La meva primera feina va ser de dependenta, en una botiga del barri. Després vaig treballar d’administrativa i de secretària a diverses empreses. Ja de gran, i un cop acabats els estudis de biologia, vaig fer diversos intents, poc reeixits, de treballar en la salut pública i en la nutrició i dietètica fins que vaig trobar feina de professora de persones adultes, amb diferència el treball en què més he gaudit. Realment, produeix una satisfacció indescriptible l’oportunitat de poder ajudar persones grans, normalment dones, a aprendre a llegir i escriure, i veure com d’aquesta manera descobreixen tot un món que els havia estat vetat; o a joves que no se n’havien sortit amb els estudis quan tocava i cerquen una segona oportunitat.
He treballat en empreses privades i en el sector públic com a assalariada i pel meu compte, i sé per experiència pròpia, per l’engoixa patida quan m’ha costat de trobar feina, que per molt dura que sigui aquesta, res no és pitjor que no tenir-ne cap.
Els estudis
Tenia vint anys quan vaig reprendre, en horari nocturn, els estudis de BUP, COU, la selectivitat i finalment la Universitat. Era molt important per a mi poder estudiar; no tant per una qüestió de promoció social, sinó perquè sempre m’ha agradat aprendre, i també per reparar el sentiment d’injustícia que tenia per haver-me vist obligada a començar a treballar a una edat tan prematura.
Vaig escollir biologia, perquè sempre m’havien agradat les ciències naturals. No va ser fàcil compaginar els estudis amb la feina i després, amb els embarassos, els parts i la cura dels meus fills. Però també va ser estimulant i me’n vaig sortir.
Va ser més difícil, en acabar, trobar feina de biòloga. Calia més especialització, i vaig continuar estudiant fent cursos de postgrau, primer de medi ambient i després de nutrició i ciències dels aliments. Diversos intents, molts dubtes i maldecaps laborals, fins que no vaig encertar amb l’ensenyament de persones adultes.
La política
El meu interès per la política comença més o menys amb la majoria d’edat, en plena transició, la qual cosa em porta, quan tenia vint anys, a afiliar-me al PSC, partit en el qual milito des d’aleshores i a on, a més, he treballat durant força temps als seus serveis centrals.
La política, per damunt de tot, és l’oportunitat que té tothom de participar en el govern i en la gestió dels afers col·lectius. En la societat que vivim gairebé tot allò més important és col·lectiu. Es governa des de la política: la salut, la seguretat, l’educació, l’economia, el medi ambient, la cultura, i tantes i tantes altres coses. Per aquest motiu, sempre he volgut prendre part activa en el govern de tot això; perquè ho sento com un deure, però també perquè no m’agrada com estan totes aquestes coses i penso que puc ajudar a fer-les millor.
Crec en la política en la mesura que pot ajudar la gent, sobretot als més febles. En la mesura que pot trobar respostes concretes als problemes de les persones i de les col·lectivitats, respostes que puguin eradicar tanta injustícia, tanta desigualtat i tanta discriminació i intransigència com encara hi ha entre nosaltres.
Crec que només amb la política, amb una bona pràctica política, podrem afrontar amb possibilitats d’èxit els grans problemes dels nostres dies. La pobresa i les grans desigualtats a nivell global. El medi ambient i la sostenibilitat. La discriminació que encara patim les dones. L’odi i la desconfiança entre els pobles, les cultures o les religions. La manca d’oportunitats per a tanta gent, també en la nostra societat tan rica i desenvolupada. Problemes gegantins, davant dels quals el que més sentim és la nostra impotència. Però no ens podem resignar, jo no em vull resignar, i sé que podem resoldre’ls, si tots i totes, hi posem el nostre granet de sorra. No crec que ningú ens vingui a resoldre des de fora els nostres problemes col·lectius; si volem que les coses funcionin, tots hem d’empènyer.
Penso que ens hem mal acostumat massa a esperar que l’estat, l’administració o els serveis públics ho resolguin tot. Vull reivindicar la política no només com el mecanisme que fa funcionar l’aparell de l’administració, sinó com exercici col·lectiu, que reclama la responsabilitat i la participació personal de cadascú per fer que les coses funcionin.
Crec que els partits polítics, tant el meu com qualsevol altre, són eines essencials per poder fer política, però no són un fi en si mateixos, només són un instrument. M’agrada pensar pel meu compte, i escoltar més la gent del carrer que no pas les directrius del meu partit. Em sento còmoda al PSC perquè sé que és un partit democràtic, socialista, catalanista i progressista; però també, perquè puc discrepar i dissentir sempre que la meva consciència m’ho demana. Sempre m’he sentit plenament lliure en el si del PSC.
El Masnou
No sóc masnovina de naixement; ho sóc per elecció. Ens havíem instal·lat a Teià en tenir el primer fill, però aviat ens vàrem sentit atrets per la vila que teníem al costat, vora mar. Per això, quan ens ho vam poder permetre, ens vam traslladar al Masnou, al carrer Fontanills.
Només porto tretze anys vivint al Masnou, però és el meu poble perquè és aquí on han crescut els meus fills, on he escollit viure i on passaré la resta de la meva vida perquè és el que desitjo. M’agrada el Masnou, molt especialment la gent masnovina. Té bona part dels serveis propis d’una ciutat i la tranquil·litat i la proximitat d’un poble; el mar; la calidesa, la creativitat, el dinamisme social i cultural de la nostra gent.
Crec que, sense perdre els valors i els signes distintius que el caracteritzen, el Masnou ha d’aprofundir més en aquesta mescla entre poble i ciutat. Ha de guanyar en tranquil·litat de poble, reduint l’impacte i el soroll de la nacional i de l’autopista. I ha de millorar la seva oferta urbana, oferint més oportunitats de treball, de creativitat, de residència i d’esbarjo per als nostres infants, jovent i grans.
